El dissenyador de penúries

0
694

Jesús Vila ha estat actiu en el món de la premsa des de l’any 1973 i fins ara mateix, amb breus períodes dedicats a l’empresa privada. Actualment col·labora a El Llobregat i, si el deixen en endavant, a l’Estrella de L’Hospitalet. Escriu, des de fa uns quants anys, només a canvi de llibertat per dir el que pensa, amb l’exclusiu ànim de construir i contribuir a la reflexió col·lectiva.

Si alguna cosa s’ha posat més de manifest en aquesta crisi sanitària que encara estem suportant és que els excessos en la massificació resulten altament perjudicials i que afecten no només a la qualitat de vida sinó també a la salut. Per dir-ho planerament: els humans som una espécie gregària que necessita la relació social com el pa que menja, però que reclama alhora un espai vital suficient que resulti saludable.

El disseny que s’ha fet al llarg de tot el segle XX i el que portem de segle XXI de les ciutats és qualsevol cosa menys un mecanisme al servei de la gent: és bàsicament una operació de mercat que prima l’especulació econòmica per sobre de la vida de les persones i el seu desenvolupament armònic amb el medi.

L’elecció per la ciutat compacta (vertical i densa) com una solució sostenible, contraposant-la a la ciutat difusa (horitzontal i dispersa), ja s’ha vist que és un gravíssim error. La ciutat formiguer, en un món globalitzat de mobilitat sistemàtica de les persones, representa una amenaça permanent a la salut pública perquè fa inevitable la saturació de l’espai, la massificació de la gent, la contaminació ambiental i el contagi de patògens.

La ciutat vertical, urbanísticament saturada i sense espais verds, amplis i suficients, no obeeix a cap criteri d’estalvi de recursos, sinó a la depredació del sol urbà per enriquir a les constructores, amb l’aval inexcusable de les administracions municipals més interessades en l’obtenció de recursos que en l’oferiment d’una vida de qualitat a la seva ciutadania: exactament la que la elegeix i a qui s’hauria de deure.

Això, que semblava una evidència i que, només fent una comparació entre la qualitat de vida de les ciutats esponjades i la de les ciutats formiguers resultava indiscutible, comença a posar-se de manifest obertament en situació de pandèmies, quan es recomana com una de les mesures fonamentals el distanciament físic, una cosa impossible del tot en ciutats tan denses com l’Hospitalet.

Una informació a El Llobregat sobre la sostenibilitat com a punt dèbil del covid-19 semblava posar el dit a la nafra en interrogar-se i interrogar-nos sobre el futur de las ciutats metropolitanes, ara que ja s’ha vist que una necessària prudència en el distanciament social resulta imprescindible per fer front a una de les amenaces més virulentes per la supervivència de l’espécie: la previsible repetició de pandèmies.

En aquesta informació, el gerent de l’Agència de Desenvolupament Urbà de l’Hospitalet, l’advocat Antoni Nogués, que ha estat al front d’aquest organisme des de l’època Corbacho i que és el màxim responsable de la saturació urbana per delegació dels consistoris socialistes, afirmava que “cal accelerar els canvis en els quals estan immerses les ciutats metropolitanes en el capítol energètic per adaptar-se al canvi climàtic”, però alhora insinuava que eren impensables els canvis urbanístics, primer perquè “tan aviat hi hagi una vacuna pel covid-19 es deixarà de parlar de canvis en l’espai públic pel coronavirus” i segon —com defensa la sociòloga Verónica Pérez— perquè “el distanciament social està a les antípodes del caràcter llatí”.

Nogués no questionava la ciutat compacta i densa —faltaria més, si ell ha estat el principal impulsor d’aquesta barbaritat— però acceptava que es reprogramés a llarg termini —50 anys— com es va fer amb la reforma de l’eixample barceloní de Cerdà per acabar amb la “kasba” insalobre del Raval, també per motius sanitaris. Obviament, un  dels màxims creadors de la ciutat densa hospitalenca, considera que la casa i l’hortet de la ciutat difusa no es viable, però en canvi pensa que es pot afavorir el teletreball o la robotització, que considera canvis de gran calat, per evitar la massificació que promou la mobilitat interurbana.

I així, no s’està de destacar com a paradigma del futur urbanisme hospitalenc la defensa del nou PDU Gran-Via Llobregat, que es menja la darrera zona lliure de la ciutat per construir desenes de nous gratacels —en el 10% del territori global del terme, encara lliure—, amb l’excusa d’incorporar a la ciutat un ampli espai verd que ara és zona agrícola.

I ho rebla amb un extraordinari exercici de cinisme, per si encara no hi havia invertit prous dosis en la seva defensa del disbarat del PDU, quan afirma que “els metges s’estan queixant que els hospitals s’estan quedant petits. En lloc de reduir la població de les ciutats o imposar el distanciament social, el que caldria fer és ampliar els actuals hospitals”. De manera que, com que molts dels edificis projectats encara no tenen comprador i estan a prop de l’hospital, aniria molt bé que les Administracions es posessin les piles perque segons ell “alguns d’aquests espais serien idonis per l’ampliació de l’hospital de Bellvitge”.

Aquest personatge —que pensa que la principal solució no és preservar la salut millorant la qualitat de vida sinó tenir més espai als hospitals per quan ens posem malalts a causa de la inevitable precarietat ambiental—, aquest personatge  és el que ha dibuixat la desastrosa ciutat que avui tenim i el que alimenta la densificació futura.

Si l’Hospitalet fos una ciutat forta, participativa i conscient del seu present i sobretot del seu futur, reclamaria a crits la destitució d’aquest dissenyador de penúries, que sobre una ciutat impossible en temps de coronavirus només pensa en construir més habitatges, més residències i oficines i acabar amb l’escassíssim terreny lliure que queda al municipi.

Perque és justament aquest problema el principal que té la ciutat: la manca d’espai. Reconvertir la “Kasba” del Raval a mitjans del XIX a Barcelona, que va encapçalar un inspirat Cerdà, —que s’estimava la ciutat com es va demostrar amb el seu disseny—, va ser possible fonamentalment perquè existien desenes d’hectàries encara lliures al pla de Barcelona per refer el que la compactació insalobre per causa de les muralles havia fet de la ciutat medieval.

No és el cas hospitalenc. Les úniques murallas de l’Hospitalet han estat les limitades capacitats dels seus governants durant els darrers 70 anys que s’han posat al servei de l’especulació urbanística malauradament sense límit de continuïtat entre el franquisme i la democràcia i l’escassíssima capacitat d’influència dels seus habitants que aspirem, sobretot, a una estadia de pas perquè és impossible plantejar-se una vida digna —i en aquests temps de pandèmies encara menys— amb una certa projecció de futur. Qui pot, marxa, quan el que hauríem de fer és fer-los fora a ells que ens estan destruïnt l’espai i precaritzant la vida.

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here