Algunes reflexions al voltant de la situació actual

1
667

Manuel Domínguez és historiador i professor de Secundària, president del Centre d’Estudis de L’Hospitalet i autor del bloc Local – Mundial

No sé si vostès, amables lectors, estan tan estabornits davant la situació actual provocada per la pandèmia com jo. És, probablement, el fenomen social i polític més extraordinari (en el sentit literal de la paraula, allò que és fora de lo habitual) que hauran viscut mai.

Intento observar i reflexionar i llegir anàlisis i reflexions alienes que m’ajudin a entendre el que ens ha passat i a preveure el que pot venir. De tot plegat, un magma d’informacions i opinions de tota mena i en totes direccions,  intento treure algunes mínimes conclusions. Voldria exposar un parell amb fort contingut local i una altra de global.

En primer lloc, segurament ningú posarà en dubte la importància dels serveis sanitaris públics. Recordem-ho, perquè en poc temps els propagandistes del neoliberalisme tornaran a atacar. Molts i moltes estem vius gràcies a que existeix un servei sanitari públic de qualitat.

Ara és el moment de recordar com la sanitat pública ha estat una conquesta de les lluites socials de moltes generacions. Quan veiem una manifestació o fins i tot un aldarull que ens molesti pensem que potser s’està conquerint un servei públic bàsic que ens salvarà la vida.

Com en tants d’altres serveis que ara gaudim, el moviment veïnal ha estat clau, ja des de la dècada del 1970 en els temps de l’antifranquisme. El que potser no és tan conegut és que el 2002 va impulsar una Plataforma en Defensa de la Sanitat Pública en l’Hospitalet.

Les retallades en serveis públics provocades per les polítiques d’austeritat arran de la crisi de 2008 també van tenir la seva resposta a l’Hospitalet, un dels llocs més combatius del país. L’ocupació del CAP de Bellvitge que es volia tancar durant set mesos (2011-2012) potser fou l’acció més coneguda.

Des del 2012, cada dimecres, repeteixo, cada dimecres, les dones i els homes de Rebelión Bellvitge i la Marea Pensionista es concentren a la porta de l’hospital. Des del 2018, han ampliat les concentracions a la porta de l’Hospital General de l’Hospitalet, l’antiga Creu Roja. Quants serveis públics no s’han destruït gràcies a aquestes lluites?

Per mantenir els serveis públics calen impostos directes i progressius. És a dir, que els rics han de pagar segons els seus beneficis. Els diners que deixen de pagar a Hisenda, gràcies a les lleis que els permeten fer tripijocs amb paradisos fiscals, són quantitats molt superiors a les “donacions caritatives” que fan després.

Segona reflexió. Segurament també tothom coincidirà que la densitat de població ha estat un factor important en la difusió de la pandèmia, i és un obstacle decisiu perquè desaparegui. Un element fonamental en la prevenció i el desconfinament és la “distància social”. Senzillament, no és possible aquesta distància física entre persones en els nostres barris.

Sabíem que l’altíssima densitat de població de l’Hospitalet generava molt i molt problemes, també de salut. Sabíem que tenim els districtes més densos d’Europa, dins d’una “serralada demogràfica” que va des de l’Eixample fins Can Vidalet i Sant Ildefons. Ara hem ensopegat amb un altre risc en el que no havíem pensat: la major morbiditat (i per tant major mortalitat) en temps d’epidèmies.

Per tant, ara tenim un altre argument, de molt de pes, que afecta directament a la nostra supervivència, per a exigir que s’aturin les construccions a la nostra ciutat, que no es perdi cap altre metre quadrat d’espai natural o no edificat. Abans quedava una mica dramàtic dir que ens hi jugàvem la vida, ara ningú dirà que és una afirmació exagerada.

Finalment, la reflexió global: s’ha confirmat la superioritat moral de l’esquerra. Aquest debat el tenia oblidat, però durant els primers dies de la pandèmia, quan veia a Trump, Bolsonaro, Johnson o Ayuso (i els seus seguidors) em va tornar a la part conscient del cervell. Han deixat clar que els diners (sobretot els seus) són més important que les vides de les persones.

Quan en els temps de l’Aznaridad els mitjans de propaganda (ells s’autoanomenaven de comunicació) repetien amb insistència que la superioritat moral de l’esquerra era falsa, no entenia a que treia parlar d’això. La gent d’esquerres estem més acostumats a pensar en clau d’interessos de classe que en superioritat de valors morals. Només vaig pensar que “excusatio non petita, accusatio manifesta”.

La FAES, la principal generadora de la ideologia i la propaganda de dretes a Espanya, va endegar aquesta campanya perquè calia fer veure que lluitar contra la pobresa i a favor de la dignitat i la igualtat de tots els éssers humans no era millor que justificar la desigualtat en suposades millors qualitats de certes persones, les riques, és clar.

Fins i tot es van inventar un concepte, el “buenisme”, que ridiculitzava les idees i accions fonamentades en aquests valors basats en els drets humans més bàsics. I les persones que els defensàvem érem uns pollosos i “perroflautas”. La ridiculització del que no pensa com tu és un recurs habitual del totalitarisme.

Doncs, això, que ara he vist molt clar perquè la dreta ha de fer campanyes per a convèncer a la gent que els valors morals de l’esquerra no són millors, perquè sap que els seus valors són inhumans i mesquins. Afortunadament, també hi ha una dreta raonable, però a Espanya s’està quedant en minoria.

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here