Carrer Amadeu Torner

0
282

Dani Torralba és escriptor i veí de L’Hospitalet de Llobregat. També és autor del bloc Qué he hecho yo para escribir esto

Hi ha carrers que ens han vist créixer. Carrers que es transformaven mentre nosaltres també canviàvem, sense deixar de ser nosaltres mateixos. Perquè un mateix està convençut que certs aspectes d’un mai canvien. Però és mentida, ja que viure és canviar constantment, encara que un a vegades es resisteixi al canvi. 

Sovint un creu que sempre li acaben per passar les mateixes coses, però és pura il·lusió. Ja que cada dia és únic. I els carrers que poblen el dia a dia d’un també són únics.

Sense anar més lluny a vegades passo pel carrer Amadeu Torner de l’Hospitalet, i aquest carrer em pregunta com em va a través dels seus edificis, arbres, fanals i paperera, etc. O través dels ulls dels vianants fugisser. Depèn del meu estat anímic, li contesto una cosa o una altra. 

Sempre procuro estar alegre, encara que no em trobi especialment feliç.
Perquè la felicitat a vegades (o sovint) és bastant cara. Però bé, això és una
altra història. Ara estic al carrer, concretament el carrer Amadeu Torner. Jo
també li pregunto coses al carrer. Sí, coses que em ronden pel cap.

El carrer d’Amadeu Torner és una avinguda acollidora, almenys així ho veig jo. Fa anys, quan jo era més jove (molt més jove), aquest carrer anava a petar a una carretera on un podia anar cap al centre de Barcelona, a part d’altres destins com la
mateixa lluna. 

Des de la mirada de nen, aquell encreuat de carreteres m’oferia tot de possibles aventures que em convidaven horitzons enllà. Aleshores
l’Hospitalet estava ple d’escampats. Escampats que estaven fets per jugar a
pilota, anar en bicicleta, jugar a fet i amagar…. 

També recordo (tenint en compte la memòria és una gran inventora) que a l’altra banda del carrer Amadeu Torner hi havia un cementiri de vagons de tren. A vegades havia jugat entre aquells trens abandonats imaginant que dins d’algun d’ell recorria al món a la recerca d’aventures. Aquells camps creaven una bellesa misteriosa i poètica que li donava a la vida un sentit més vital.

Ara tot està asfaltat. Miri on es miri tot són edificis, voreres, carreteres, etc. A voltes penso si en el fons aquest progrés serveix d’alguna cosa? Bé, sí ja sé que serveix. Que tot és fruit d’una evolució, que cada cosa ha de seguir el seu ordre. Però també s’ha perdut el contacte amb la natura. I això,
d’alguna manera, ens desconnecta amb nosaltres mateixos. I no hi ha cap
smartphone, per molt modern i sofisticat, que ho arregli.

Per cert, Amadeu Torner va ser un terratinent de principis del segle XX, que va fer calers invertint en negocis ferroviaris. I que va tenir algun que altre problema amb la justícia, o alguna història d’aquestes que segueixen estant de moda en aquest país d’espavilats, ja siguin d’una banda o de l’altra: separatistes o integristes, dels Beatles o dels Rolling, dels Pets o d’en Loquillo. 

I és que la vida és com un tren que travessa camps, boscos, ciutats, sensacions, somnis heretats per sempre tornar a descarrilar a la mateixa estació d’origen.

Fins a l’altra, amics de l’Hospitalet i les seves contrades.

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here