El carrer de l’Aprestadora

0
313

Dani Torralba és escriptor i veí de L’Hospitalet de Llobregat. També és autor del bloc Qué he hecho yo para escribir esto

L’estat anímic és essencial per fer qualsevol cosa en aquesta misteriosa vida. Sí,
he dit misteriosa perquè un mai arriba a saber certament què és tot això de la vida. I
de rebot, què hi fa en aquest món. Suposo que quan un arriba a l’edat adulta, es
comença a actuar com si sabés ja certes coses dins dels paràmetres que li permeten
desenvolupar-se com una persona sana, equilibrada i madura. Però fins a quin punt
un evoluciona com a persona? Perquè estic cada vegada més convençut que fer-se
adult és començar a fingir de debò. A fingir que un compren realment alguna cosa,
sigui la que sigui. Encara que també sospito que en el fons no hi ha res a comprendre.

Hi ha un carrer en la meva petita pàtria, l’Hospitalet del Llobregat, que es diu carrer
de L’aprestadora. Aquest carrer m’ha vist créixer des que era un marrec. I jo, al
mateix temps he sigut testimoni de les seves diverses transformació. He utilitzat
aquest carrer milers de vegades. Des d’anar al barber a pair una lectura d’en Bukowski
(un oncle-rodamón americà que a vegades ve per casa de visita). I també, entre altres
coses, per anar a casa de la meva àvia Paquita quan vivia i demanar-li peles per tabac,
d’això ja fa anys. Perquè els anys transcorren com si res. Són invisibles vehicles que
agafen pràcticament la velocitat de la llum. Ja que el temps no existeix, el temps tan sols
és un concepte matemàtic per calcular la velocitat que pot agafar un cos respecte als
altres cossos.

Sense anar més lluny, el carrer de l’Aprestadora és com un banc de proves per on cada
dia desplaço la meva pròpia massa corporal camí de l’oficina, on vaig a treballar. Sí, treballo: un vici del qual no puc prescindir. És que sóc un viciós sense remei (ja
m’enteneu). Hauré d’anar al psiquiatre, ho sé. Perquè l’estat natural de l’individu és el
de no fer absolutament res i limitar-se a viure sense més. Ara, no fer res és l’ocupació
més dura del món. I se n’ha de saber.

El més curiós d’aquest carrer és el seu nom, de l’Aprestadora. És presta a tota classe
de significats. Per començar pel mateix carrer. No sé si m’explico. Bé, no sé si em vull
explicar (una de les raons que em porta escriure, és que estic totalment incapacitat per
explicar res). El que vull dir és que, cada cop que passejo per aquest carrer, em dóna la
sensació com si aquesta via pública estigués d’alguna forma prestada, com gairebé tot
en aquesta vida inquietant.

Per cert, el final d’aquest carrer (o és justament al principi?) un es troba amb l’Església de Sant Isidre, que des dels anys 50 del segle passat regne, d’alguna manera, el carrer. De petit vaig entrar en aquest temple per algun que altre bateig o comunió. Ara ja farà segles que no hi entro. Les meves creences, si en tinc alguna, són més terrenals. També és en aquest tram on neix la Ciutat de la justícia, que per cert m’agradaria creure més en la justícia d’aquest sistema tan sistemàtic que a poc a poc (a la velocitat de la llum, per ser més exactes) ens converteix cada dia més en ciutadans participants de la societat. O sigui, en autòmats d’un destí cada vegada més virtual. I no és un judici de valor, són els cargols a la llauna que m’he cruspit a l’hora de dinar, i que m’estan regirant l’estómac per moments. Com si estiguessin buscant alguna cosa en el meu tan descosit interior. Coses de la ciència, com diria el genial Rubianes.

Fins al proper carrer. Me’n vaig a la farmàcia corrents.

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here