El carrer Enginyer Moncunill

0
118

Un dimecres (o era un diumenge?, ara no ho sabria dir) vaig tenir sobtadament la inquietud de saber si tenia (o no) un enginyer dins meu. Podria ser, per què no? Al cap i a la fi cadascú de nosaltres és un munt d’infinites possibilitats (o d’impossibilitats). Abans de tot vaig voler saber d’on venia la paraula enginyer. Aquest mot deriva de les arrels llatines ingeniere que vol dir: planejar, elaborar, crear, ingeniumintel.ligència, creativitat.
Interessant.

Sovint estem convençuts (us ha passat a vosaltres?) que creiem saber que signifiquen certes paraules. I que les utilitzem tan alegrement (o desinteressament). Però en el fons no tenim ni idea de gairebé res. També enginyer deriva de l’arrel llatina ingenium que significa Déu. O sigui que també podria ser que un tingués un Déu a dins. Més enllà de les creences de cadascú, vaig reflexionar al voltant d’aquella idea. Podria ser que dins d’un hi hagués un Déu (o un onze), encara que sigui un Déu d’estar per casa. Doncs un no deixa de ser un humil mortal. Arribat a aquest punt, vaig estar temptat de ser Déu per un dia (més o menys com en la cançó del meu àngel particular David Bowie). Abans de tot vaig pensar sobre com ha d’obrar un Déu. Suposo que una divinitat és un ésser superior a tots els altres éssers i en tots els sentits. Realment sembla una ocupació molt temptadora, però ser un Déu també comporta córrer certs riscos, o contratemps. De cop i volta vaig sentir la urgència d’estirar les cames per tal de posar aquelles idees en ordre. Per això (no m’ho vaig pensar massa) vaig anar a trobar al carrer Enginyer Moncunill de la meva ciutat.

La veritat és que semblava un carrer com de tants, i ho era. Però això no deixa de ser una trampa mental que sovint ens posem a nosaltres mateixos. La veritat és que qualsevol carrer del món, per molt insignificant que resulti, ens pot traslladar cap a altres dimensions, i més un carrer que es diu Ingenyer Moncunill. L’Avinguda Gornal em va dur al carrer Ingenyer Mocunill. Un institut em va donar la benvinguda, i em va recordar que mai un ha de deixar d’aprendre coses, però això sí ja seria un altre text.

Ara em trobava caminant pel carrer Inginyer Moncunill i exactament no sé què feia allà. Bé, si suposo que m’havia endut la inquietud de saber més sobre el mot enginyer i, de pas, sortir fora de mi. Encara que en el fons no hi ha tanta diferència entre el que un té dins i el que es pot trobar a fora d’una. Caminant per aquella via públic vaig començar a sentir una estranya sensació com de felicitat. Sí, a vegades em passa, com si tingués tarifa plana amb els déus. Perquè la felicitat existeix i apareix quan menys un s’ho espera. Sense anar més lluny els meus peus em van dur davant d’un anunci que algú havia penjat oferint una excursió a València per assistir a les falles. Allò era un senyal? Bé, depèn com es miri. Sota a aquell oferiment s’anunciava la desaparició d’un gosset, indicant un telèfon per si algun ciutadà l’havia pogut veure (hospitalenc o d’altres contrades). Sincerament aquests anuncis els vaig trobar del tot entranyables. Seguidament li vaig fer una foto amb el mòbil, per si al final em decidia aquest any d’anar a les falles, que per cert no he estat mai. I potser i amb una mica de sort, de pas trobaria aquell gosset. O potser em trobaria ell a mi, qui sap.

La vida te da sorpressassorpresas te da la vida, ay Dios, com canta en Ruben Blades. El cas és que vaig seguir recorrent la geografia d’aquell carrer. Vaig passar per davant d’una floristeria. El mercat de la Florida em va saludar i em va convidar a entrar un dia d’aquest. Jo li vaig contestar que estava buscant no sé què i el mercat ho va entendre perfectament, perquè em va llegir l’expressió que duia als ulls. Quan de sobte vaig trobar una pista. Em va cridar l’atenció un rètol que es trobava sota una persiana. El rètol en qüestió deia: CORDINADORA DE FERIANTES DE L’HOSPITALET I BAIX LLOBREGAT. Llavors vaig saber just en aquell moment (o en aquell moment just) començava el meu futur. Ja us faré cinc cèntims, ara us he de deixar. M’en vaig a fer les maletes.

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here