Imatge del carrer Martí i Julià a L'Hospitalet / Dani Torralba

Qui era aquest tal Martí Julià? Ho ignoro completament. Com ignoro tantes coses. La meva ignorància no té límits. Encara que gairebé sempre un s’enganya i creu posar remei a la seva pròpia falta de coneixements, preguntant-se tota mena de coses i perseguint enigmes que obren portes que duen a altres mons. Buscant en mirades, en mans mudes, en espatlles totalment vulnerables sota misteriosos i elegants barrets. O potser trobant finalment el propi adn en la Wikipedia (per posar un exemple). Clar, que posats a fer tot comença per tractar de no perdre mai la curiositat. Suposo que una cosa porta a l’altra. Reconèixer la pròpia ignorància és el primer pas per anar més enllà de les nostres més evidents (¿?) i vitals coordenades.

El cas és que vaig voler saber qui era aquest Martí i Julià. Perquè sense anar més lluny, un carrer del barri de la Torrassa de L’Hospitalet es diu així. I suposo que aquest nom pot, d’alguna manera, influeix en la personalitat del propi carrer. Podria ser, no és una cosa tan desgavellada. Ja se sap que primer va ser la paraula: Qui domina les paraules, domina el món, deia, més o menys, un inspirat Wittgenstein.

Tornant a Martí Julià, perquè ja se sap la ignorància té aquestes coses i un va d’una cosa a l’altre amb certa i descarada lleugeresa, era un doctor neuròleg i polític, que va dirigir l’institut frenopàtic del barri de les Corts de Barcelona cap allà a 1909. Sens dubte un ocellot molt interessant. Políticament parlant, va ser president i cofundador de la Joventut Federalista de Catalunya. Diuen que va escriure estudis molt interessants sobre neurologia, innovant en aquesta ciència.

Arribat a aquest punt, em vaig adonar que combinar psiquiatria i nacionalisme no deixa de ser una cosa bastant curiosa. Malgrat haver passat el temps, les coses no han canviant massa des d’aleshores a casa nostra. Ara un es pot informar i documentar en un tres i no res per Google (a través del mòbil), una de les nostres divinitats més reconegudes i contemporànies. Possiblement haver sabut aquestes dades em dóna una altra perspectiva del carrer. Quan el torni a caminar ja no serà el mateix carrer. Aleshores, després d’haver evocat el riu d’Heràclit, intuiré que en algun edifici d’aquest carrer, Martí i Julià, segurament viu algun que altre neuròtic i també algun que altre nacionalista (sigui del país que sigui).

Encara que, de fet, tots estem una mica tocats de l’ala. El més curiós de tota aquesta història, com ja he dit, sigui la combinació entre el nacionalisme i neurologia. Ben mirat, un nacionalista té alguna cosa de neuròtic, i el revés: en cada neuròtic s’hi respira cert nacionalisme existencial. Sense anar més lluny Sigmund Freud, potser era un radical nacionalista del seu país, però dissimulava aquesta dèria patriòtica cercant refugi en les històries que escoltava atentament als seus pacients.

En certa manera cadascú de nosaltres viu en una pàtria mental. I i aquesta pàtria mental, d’alguna forma, s’alimenta del paisatge exterior (i el revés). Clar, que la realitat exterior, es compon a la vegada de diferents, múltiples i minúscules realitats. Realitats que sovint són bastants irreals. No sé si m’explico. Bé, no sé si val la pena explicar-me. Perquè és el dèiem, no? Que la ignorància d’un no s’acaba mai i sortosament…

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here