Més feminisme, la resposta a la reacció del masclisme

0
231

Manuel Domínguez és historiador i professor de Secundària, president del Centre d’Estudis de L’Hospitalet i autor del bloc Local – Mundial

La recent lectura, gràcies a la recomanació del company Xavi, d’El cáliz y la
espada, de Riane Eisler, m’ha fet veure que el registre arqueològic ens
mostra una societat d’igualtat entre gèneres, fins que en algun moment
entre el Neolític i l’Edat del Bronze s’imposà de forma violenta el domini
dels homes sobre dones i infants.

Una bona part dels homes, després de segles de dominació vers les dones
i la canalla, no volen deixar perdre aquesta situació de privilegi tan
fàcilment. Què ens esperàvem? És que els rics no lluiten per mantenir la
seva dominació i situació privilegiada? Reparteixen la seva riquesa perquè
és de justícia?

I com la classe burgesa, que desenvolupa tota mena d’ideologies que
justifiquen la desigualtat en la que són la part afavorida, els homes també
inventem arguments que justifiquen la nostra supremacia i ataquem a qui
la qüestiona. Fins el punt que moltes dones se’ls acaben creient i se
sumen a la consolidació del domini masculí. I aquí juguen un paper
important el ressorgiment del fonamentalisme catòlic, islàmic i evangèlic.
Per lluitar contra la dominació dels homes vers les dones i les idees que
justifiquen aquesta dominació, el masclisme, va aparèixer un moviment
social i la seva ideologia, el feminisme. A veure si queda clar, el feminisme
ha lluitat i lluita per la igualtat entre els dos gèneres. Les coses que avui
ens semblen òbvies, com que les dones votin, van ser lluites i conquestes
del feminisme.

Semblava que l’evolució cap a aquesta igualtat era imparable, que les
lluites de les generacions anteriors havien generat un consens que portava
a la gradual desaparició del masclisme, i que el principal problema era la
lentitud amb la que es feien els canvis.

Doncs, no. Dins de la regressió que estem patint en qualitat democràtica,
igualtat social, cultura crítica, etc., el masclisme ressorgeix, com totes les
idees que justifiquen la desigualtat; aquestes ideologies que anomenem
genèricament com “la dreta”.

La forma més extrema del masclisme és la violència. El feminicidi, la mort
no natural d’una dona pel fet de ser d’aquest gènere, ha provocat la mort
de més de 250 milions de dones al món entre les generacions vives. El que
ha passat al llarg de la història ni ho podem imaginar. És el més gran
genocidi mai ocorregut.

Com sabem, el feminicidi és la punta d’un iceberg molt més gran. A
l’Hospitalet recordem que l’any passat van haver dues agressions molt
greus, de les que surten als diaris. Quantes van haver de més petites?, de
cops, abusos, amenaces, menyspreus, prohibicions…

I com ha estat l’evolució d’aquesta violència? Si ens atenem a les dones
ateses pel CAID (que no són totes les que la pateixen), veiem que entre
2010 i 2015 la mitjana es va mantenir estable en 260. Els anys 2016 i 2017,
però, va pujar a 295. És un canvi de tendència? No ho sabem, però el que
sembla clar és que no es redueix.

Insisteixo, la violència és la forma més extrema del masclisme, però per
arribar a aquests esglaons superiors de l’escala, abans hem hagut de pujar
el primers, com el de que la dona deixi de treballar per tenir cura dels
nens, o permetre que les dones cobrin un 24% menys que els homes, o
regalar joguines segons el gènere, o fer petits comentaris…

Per avançar en aquest tema, com en la resta, només hi ha un camí: aneu
corrents a apuntar-vos a una associació en la que pugueu lluitar per la
igualtat i dediqueu part del vostre temps a aconseguir-la.

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here