Entrevista a Vicenç Sorribes, artista de la ceràmica i veí de Santa Eulàlia, realitzada per Francisco Durán, periodista.

 

El Vicenç Sorribes és veí de Santa Eulàlia. “He nascut, he fet la comunió, m’he casat, he tingut els fills i encara visc a Santa Eulàlia”, afirma orgullós. El Vicenç té 76 anys, fa 10 que es va jubilar i és un dels protagonistes d’una de les notícies més gratificants que hi ha hagut al seu barri en els últims mesos: la decoració de les columnes a tocar de l’entrada de l’estació de Metro de Santa Eulàlia, una intervenció que li ha permès donar carril a la seva gran passió, la ceràmica i, al mateix temps, acabar de forjar l’amistat amb la Nevenka Pavic, l’autora del projecte.

D’on et ve la passió per la ceràmica?

Jo faig ceràmica des de fa molts anys, des que el meu fill era ben petit, el que passa és que hi ha hagut èpoques en què n’he deixat de fer per circumstàncies de la vida. Però ara fa uns anys, sobretot des que em vaig jubilar, que he tornat a la ceràmica, primer en una escola particular i després em vaig apuntar a un curs de ceràmica aquí al Centre Cultural de Santa Eulàlia i encara hi continuo perquè hem format un grup molt maco i m’hi trobo molt a gust.

I sempre ha estat així?

Sempre he fet coses de ceràmica. M’expresso, em manifesto fent ceràmica. És un sentiment o més ben dit una sensació: et poses a fer ceràmica, amb música, en un taller, que estàs tranquil i concentrat, i estàs en el teu món, et sents protegit, et sents a gust…, és una sensació de benestar, de sentir-te en pau, és una sensació bastant profunda.

I com és que no t’hi has dedicat professionalment?

Doncs, les coses de la vida. Amb la ceràmica, tot i ser la meva passió, no m’hi podia guanyar la vida. He estat molts anys reparant electrodomèstics, primer a la Vanguard i després vaig muntar un petit taller a l’avinguda del Metro i aquest ha estat el meu ofici. Però sempre fent ceràmica. Vaig fer una exposició de ceràmica quan el meu fill, que ara té 47 anys, anava escola, o sigui que ceràmica fa un munt d’anys que en faig. He anat a vàries escoles i he conegut diversos professors i professores, i de cadascú n’he après alguna cosa que m’ha ajudat a tenir el meu propi estil.

Però des que et vas jubilar sí que t’hi dediques amb més intensitat…

A la ceràmica i a moltes més coses. Quan em vaig jubilar vaig sentir un esclat de vida i no paro de fer coses, perquè tot em sembla d’allò més interessant. Per exemple, a casa no havia fet ni un ou ferrat i com que, a banda de fer ceràmica, també em vaig apuntar a un curs de cuina a l’aula gastronòmica de la Boqueria, doncs ara a casa meva cuino, faig pastissos… I trobo que la cuina també és un terreny de molta creativitat, des de la manera de combinar els ingredients fins a emplatar.

El artista Vicenç Sorribes mostrando su obra en la parada del metro de Santa Eulàlia / Francisco Durán

I com va ser que vas entrar en contacte amb la Nevenka?

Doncs resulta que jo portava a coure el fang a Ciutat Vella i el noi d’allà em va dir que com era que anava allà si al meu propi barri tenia una noia que m’ho podia coure, la Nevenka, i va ser llavors que ens vam conèixer.

Quan et va proposar la Nevenka de participar el projecte de les columnes?

No ho recordo ben bé, però diria que va ser tan senzill com que un dia, mentre la Nevenka m’explicava com coure i pintar les meves peces, em va dir si voldria fer alguna peça per a la intervenció que faria a les columnes… i, en efecte, he fet algunes de les peces de les columnes, tot i que el disseny general és totalment idea seva, de la Nevenka.

Llavors, qui ha trobat a qui, la Nevenka a tu o tu a la Nevenka?

Sens dubte, jo l’he trobat a ella perquè vaig ser jo qui va anar al seu taller perquè em cogués les meves peces. Però es cert que, finalment, trobar-nos en un sentit més fort ens hem trobat en aquest projecte. Al començament teníem una relació normal, jo hi anava al seu estudi i ella em coïa les peces, però ha estat ara fa cosa d’un any, quan ella començava a preparar l’obra de les columnes que hem establert una relació més intensa, fins al punt que, com deia, he fet algunes peces.

Quines peces són teves?

Doncs, com que una font d’inspiració de les columnes és l’obra de Gaudí i la tècnica del trencadís, em fa molta il·lusió, per exemple, que el barret de la figura de Gaudí, que representa la Casa Batlló, l’hagi fet jo. I també hi ha peces més petitones, com els cors, que també són meus.

Les columnes del metro de Santa Eulàlia reprodueixen elements bàsics, com el Sol, la Terra i l’Aigua i figures totèmiques, entre d’altres símbols. La teva columna preferida és la de l’home ocell, oi?

Les aus, ja des de ben petit, sempre m’han cridat molt l’atenció. El meu pare coneixia mols ocells i moltes aus i jo ara quan vaig per un parc o per un bosc conec si canta un pardal o cap altre ocell. I sempre m’ha captivat la idea de volar, de ser lliure.

I a què associes la idea de volar?

Jo més aviat crec que hi ha alguna cosa de l’ADN i que és inexplicable. Hi ha moltes coses que t’agraden i no saps ben bé perquè, només saps que t’agraden perquè ho sents així, però sense que hi hagi una raó en particular. I tampoc no m’interessa saber el motiu, sinó que m’interessa més la vivència. És a dir, preguntar-me per què m’agraden els ocells, si perquè volen om perquè són lliures, doncs podria ser, però si haig de ser sincer no podria esmentar cap de concreta perquè no la tinc, però n’estic segur que és així.

I que te’n portes a nivell personal i artístic de tot plegat?

Mira, en primer lloc, he fet una gran amiga, una amistat molt important, que el primer és la persona, i després l’experiència, la vivència de participar en un procés creatiu de tan a prop. De fet, si la Nevenka fa altres projectes, que segur que els farà, i vol que hi col·labori, doncs aportaré tot allò que pugui.

Tinc la impressió que la gent està molt contenta amb la decoració de les columnes. Quin valor li dones a la reacció de la gent?

Aquesta relació tan sincera de gent que no has vist mai, que no coneixes de res i que et doni ànims, que et doni les gràcies, que et diguin “Què maco!”, això és una passada. Ha estat una experiència que no oblidaré mai, ha estat apassionant, de debò, i crec que mentre visqui no ho oblidaré.

A l’altra costat de l’estació de Metro, a la Riera Blanca també hi ha columnes… L’alcaldessa Marín ha comentat que, atès que una vorera pertany a Barcelona, mirarà d’engrescar l’Ajuntament de Barcelona per decorar també aquelles columnes. Què et semblaria aquesta possibilitat?

Doncs estaria bé que a l’altra costat de l’estació de Metro es fes una actuació semblant, perquè tot el que sigui omplir d’art les ciutats està molt bé. I, en efecte, sembla que el nostre Consistori té la intenció de fer-ho, així que confio que finalment també les columnes del cantó de la Riera Blanca es pugin decorar.

Ha canviat la teva visió de l’art contemporani?

Moltíssim, perquè, esclar, la meva concepció, el meu model de l’art era el Renaixement, que una vegada vaig anar de viatge a Itàlia i tot allò que vaig veure em pensava que era l’art amb majúscules. I ara  al tractar amb aquestes persones que vibren a una altra ona he anat entrant en aquest tipus de manifestacions d’art i he descobert amb molta alegria que hi ha molts tipus d’art i que al capdavall l’art és manifesta de tantes formes com sensibilitat i visió de les coses té cada artista. És a dir que la meva visió de l’art és ara molt més àmplia del que era fa uns anys.

Creus que caldria més intervencions com la de les columnes?

Mira, una cosa que m’ha impactat bastant ha estat la plaça Europa perquè quan jo era petit anava amb el meu pare a veure els camps dels pagesos i veure tota aquesta transformació i com anat de ràpid tot plegat, doncs estic una mica sorprès i content d’haver-ho pogut viure. Però, molt íntimament, em quedo amb les columnes de l’avinguda del Metro. La plaça Europa és impressionant, sens dubte, però de tan gran com és potser li manca una mica de vida. Així, que si haig de triar em quedo amb aquesta obra petita perquè té molta ànima i dóna vida a la gent.

Et consideres un artista o un artesà?

Jo em considero més aviat artista perquè de vegades me n’adono que a partir d’una cosa insignificant comences a pensar i a treballar i la creativitat es desperta i llavors una cosa et porta a una altra i mai no s’acaba. Per exemple, estàs fet la decoració d’un plat o d’un gerro i veus que se’t van acudint mil i una variacions per decorar-la i això et dona un goig inexplicable, però que va molt més enllà de fer la peça. I quan acabes l’obra i la contemples, penses que això és creació pura i és llavors que em sento artista.

 

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here