El carrer Roselles

0
40

La realitat més immediata està feta de paraules. Les paraules creen pensaments dins del nostre cap. Pensaments que ens ajuden a interpretar el món segons l’estat anímic, l’educació i el grau que té un d’humilitat o de cafeïna (que, si fa o no fa, és el mateix).

Aquesta reflexió, i d’altres em va venir sobtadament una tarda que les meves passes m’aproparen sense voler al carrer Roselles de L’Hospitalet. Aquest paisatge de sobte va ser tot un bàlsam pels meus ulls.

Els edificis baixos a banda i banda del carrer em confessaven coses i em traslladaren a finals del segle XIX, quan els indians anaven a Cuba a fer fortuna. I després tornaven a Catalunya i es feien cases ben acollidores (ara ben restaurades) que evocaven el seu esperit més indià.

El carrer Roselles / Dani Torralba

Aquest carrer és com viatjar a través del temps. Mentre un travessa el carrer, el carrer també el travessa a un per dins, com un subtil bisturí (bé, més o menys).

A vegades els carrers poden servir-nos per anar de punta a punta de nosaltres mateixos.I anar al nostre ronyó dret, sense anar més lluny. I verificar que aquest ronyó no és res més que una placeta feta per passejar, reflexionar i de pas viure una miqueta, i en directe! Cosa bastant estranya en aquest temps virtuals que corren.

El carrer de les Roselles ens porta a la plaça de l’Ajuntament, al cor de l’Hospitalet. Segurament aquest carrer és una artèria discreta d’aquesta cosmopolita ciutat.

Aquest carrer està farcit de finestres, balconets elegants i portes que ens conviden a somniar ben desperts sense necessitat de cap aparell electrònic. Sento que en aquest carrer vaig viure en una vida anterior (fictícia o no).

Aleshores era un jove mariner inquiet que volia travessar els set mars i saber tot el que cal saber en aquest món. Sabia que potser era una empresa impossible aquella, ja que, com deia el savi, mai s’arriba a conèixer realment res de res. Ara en canvi tenim al Sant Google. I la cosa és bastant… ¿diferent?

En aquell carrer de les Roselles vaig trobar, entre altres coses, una botiga de discos, una copisteria, una gestoria i un bar de copes, l’Oncle Jack, on fan música i d’altra mena d’actuacions en directe.

De sobte vaig sentir que tenia quasi tot a prop. Almenys el més important per a un servidor. Aleshores vaig jugar amb la possibilitat d’anar a viure en aquell racó del món. No es veia un carrer amb molt de trànsit. Hi havia plantes amb testos a les voreres. I la via era més aviat estreta, on només cabia un vehicle.

Què més es pot demanar? A més tenia prop l’Ajuntament de la ciutat. I allò sempre sol ser un avantatge. O tot el contrari, que també podia ser.

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here