La rehabilitació d’habitatges, un nou banquet per les promotores

0
102

Jesús Vila ha estat actiu en el món de la premsa des de l’any 1973 i fins ara mateix, amb breus períodes dedicats a l’empresa privada. Actualment col·labora a El Llobregat i, si el deixen en endavant, a l’Estrella de L’Hospitalet. Escriu, des de fa uns quants anys, només a canvi de llibertat per dir el que pensa, amb l’exclusiu ànim de construir i contribuir a la reflexió col·lectiva.

Contra el que seria imaginable, el sector immobiliari, que no té altra objectiu que
comprar sol, construir habitatges i vendre’ls, s’està convertint en un dels més
innovadors pel que fa a les fórmules de venda. En el món capitalista, qualsevol
empresa aspira a obtenir els màxims beneficis, però en aquesta fase avançada del
capitalisme depredador, la clau no és obtenir beneficis oferint els millors
productes i els millors serveis, sinó aconseguir beneficis com sigui, mentint,
extorsionant, abusant del comprador o del client… El sector immobiliari, que es val
de la necessitat primària de l’allotjament i que s’aprofita d’una de les màximes
plusvàlues del mercat, amb la seva insaciable set de beneficis, s’ha convertit per
mèrits propis en el més odiós de tots, per les seves males arts endèmiques, per la
seva capacitat de comprar voluntats administratives i per la seva menyspreable
manca d’empatia social.

Per això mateix, qualsevol anunci innovador posa els pels de punta i obliga a
mantenir la tensió per evitar danys col·lectius desoladors. Ho hem vist molt
recentment amb la inhumana proposta dels habitatges rusc o amb la miserable
estratègia de la compra d’habitatges protegits per incrementar els lloguers contra
natura, malgrat que aquestes iniciatives barregen conscientment la promoció
d’habitatges amb la política d’inversió especulativa en l’àmbit immobiliari.

Com que les ciutats de les àrees metropolitanes han exhaurit el sol lliure, la política
immobiliària de les grans promotores ha hagut d’innovar. Ja no hi ha espai lliure
per construir però en canvi continua inherent la necessitat social d’habitatge i, en
conseqüència, cal cercar noves estratègies. Col·lapsada la bombolla immobiliària,
amb els bancs temorosos pels stocks sense possibilitat de sortida immediata i amb
les amenaces de les clàusules sol i ara mateix dels impostos per actes jurídics
documentats, l’especulació sobre l’habitatge s’ha dirigit directament al mercat del
lloguer, mentre es normalitzen els ritmes i es dona temps a que tornin les facilitats
hipotecàries com a conseqüència dels abusos imprarables sobre els inquilins.

I per raó de la manca de sol, més enllà del limitat mercat del lloguer, les
promotores han fixat l’atenció en la rehabilitació dels barris més pobres, amb
habitatges vells o autoconstruits i ocupats per gent amb pocs recursos i
majoritàriament migrats. L’estratègia compta, en alguns casos, amb la complicitat
de les administracions que han descobert la faula de la gentrificació: un mecanisme
que serveix per posar de moda espais cèntrics que fins ara mateix estaven
degradats, amb el corresponent desplaçament de les poblacions originàries
directament expulsades dels seus habitatges habituals.

És veritat que alguns barris necessiten ser rehabilitats urgentment. Però és
igualment imprescindible que l’esforç rehabilitador i la direcció de les operacions
recaigui sobre les administracions locals. Hem d’exigir que no deixin aquesta tasca
en mans de les promotores que, en el seu afany innovador s’estan especialitzant en
la inversió vertical: l’adquisició d’habitatges de pisos d’un sol propietari,generalment en estat molt precari i llogats molt barats a gent amb recursos
mínims.

Posem el toc d’atenció sobre l’Hospitalet, arran de la notícia recent que la
immobiliària MK Prémium pensa adquirir (parlen de l’Hospitalet, pròpiament)
propietats verticals a barris de la primera corona metropolitana —amb una
inversió de 8 milions d’euros— després d’haver-se literalment folrat amb
operacions d’aquest tipus a Barcelona, Madrid, Lisboa, Oporto, etc.

MK Premium és la mateixa immobiliària que va adquirir un immoble sencer al
carrer Lancàster 13 de Barcelona i que va ser motiu de censura per part de la
regidora Gala Pin, delegada del Raval, acusant l’empresa d’haver pressionat un dels
inquilins, el pakistanès Ahmed Shiplu, perquè deixés casa seva oferint-li, primer
1.000 euros, que es van anar incrementant fins els 5.000, per rehabilitar tota la
finca i vendre-la o llogar-la a nous propietaris.

La resposta municipal de Barcelona no es va fer esperar gaire i un parell de mesos
després de l’afer, comprava per 4,5 milions les finques del mateix carrer Lancaster
7, 9 i 11, costat per costat de l’adquirit per MK Premium.

A l’Ajuntament de Barcelona hi ha sensibilitat per aquesta qüestió. No sembla que
a l’Ajuntament de l’Hospitalet es respirin els mateixos aires, ni de bon tros. Aquests
dies he pogut parlar amb gent que ha tractat directament amb els responsables de
la gestió urbana hospitalenca i es queixen justament del contrari. I no només són
les queixes. El fantasma de la gerintrificació pul·lula entre els difusos criteris de
l’urbanisme local. Vegi’s sinó el que està passant a la zona industrial i el seu entorn
i el que pot passar d’aquí a quatre dies a Pubilla Casas, Collblanc, La Florida, La
Torrassa, etc.

Caldrà estar amatents perquè la fam de les promotores com MK Premium poden
trobar el terreny adobat a casa nostra.

 

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here