La Plaça de la Llibertat

0
258

Dani Torralba és escriptor i veí de L’Hospitalet de Llobregat. També és autor del bloc Qué he hecho yo para escribir esto

Hi ha temporades que, no se sap perquè, tot són preguntes. Sense anar més lluny, fa poc vaig començar el dia amb un cafè i una magdalena, fins aquí tot normal. Però a mesura que anava bevent el cafè i devorant la magdalena, sentia com si alguna cosa em creixia en la zona de l’estómac. Aleshores vaig afinar l’orella esquerra (la que tenia disponible, ja que per l’altra estava escoltant Ponte Peluca de la Mondragón) i vaig esbrinar que aquella misteriosa cosa era, ni més ni menys, que una pregunta. Sí, una pregunta especialment inquieta. La pregunta era, ni més ni menys: què és la llibertat?

Si, ja ho sé, allò era totalment inesperat. Aleshores vaig pensar que aquella pregunta no era meva, perquè un servidor no es fa preguntes tant…. intangibles? També em vaig plantejar de posar un anunci per wallapop, per si algú en un moment estigués interessat per aquella pregunta. Clar, que potser el més lògic era demanar hora al psiquiatre, perquè em receptés alguna cosa més forta que un simple Gelocatil.

Finalment vaig optar per agafar la jaqueta i sortir a estirar les cames. Caminar m’ajudaria a aclarir els dubtes que tenia. I si, si perquè camina que caminaràs vaig arribar a la Plaça de la Llibertat del barri de la Florida. Allò era totalment inesperat per a mi. Clar que potser era tota una revelació… No ho sé. Al cas és que en aquella Plaça de la Llibertat vaig trobar un espai obert entre dos blocs de pisos, amb uns quants bancs, gronxadors pels nens (i no tan nens) i una mena d’escenari a un dels laterals de la plaça. Em vaig sentir acollit i em vaig asseure en un dels bancs a pensar sobre què diantre és la llibertat i si aquella plaça em donava alguna pista.

D’entrada vaig suposar que la llibertat és tan difícil definir-la, com fàcil buscar-li un significat o etiquetar-la en un tres i no res, per tot seguit oblidar-la. De sobte se me’n va disparar la memòria. En algun lloc havia llegit que uns anys enrera aquesta Plaça de La Llibertat havia tingut problemes de certes filtracions d’agua (i cosa més lliure com l’aigua no hi ha). Finalment l’ajuntament havia posat remei a les filtracions líquides, redissenyant la Plaça de la Llibertat.

Però reconstruir la llibertat mai és fàcil. Massa sovint s’utilitzen les paraules a la lleugera, i quan menys un s’ho espera, ens esclata als nassos. Vaig suposar que qui acaba donant vida als carrers, a les places i a les paraules són la gent més anònima. La gent és qui realment les viu, les mastega i fa parlar realment.

Després em vaig aixecar del banc i em vaig sentir una mica més lliure, i no sé el perquè. Des del banc on havia estat assegut havia fet unes quantes panoràmiques amb els meus propis ulls, tractant de captar tots els detalls possibles d’aquella Plaça de la Llibertat. Vaig veure, entre altres coses: tres bars, una perruqueria, un supermercat i un establiment per enviar diners, per si un té familiars a Waterloo o d’altres localitats estrenyeres. No vaig trobar cap bandera de cap signe penjada en els balcons, i això ja prometia.

Llavors vaig saber que no hi havia dubte: aquella era la plaça de la Llibertat, ja que l’autèntica Llibertat mai té banderes. Encara que, tot s’ha de dir, vaig trobar a faltar arbres i em sobrava asfalt per tots quatre costats perquè aquell racó fos una autèntica Plaça de la Llibertat. Ah, i algun kointaner per reciclar impertinents preguntes que un es fa i així deixar d’una vegada i per totes aquella insolent oració interrogant que ja m’estava perforant l’estómac per moments. Per cert, encara la tinc per casa, si algú estigués interessat, que em wuasapsegi si us plau.

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here