A L’Hospitalet no ens oblidem dels refugiats

0
694

Manuel Domínguez és historiador i professor de Secundària, president del Centre d’Estudis de L’Hospitalet i autor del bloc Local – Mundial

Els últims dilluns de cada mes es fa una concentració al voltant de l’Acollidora, a la Rambla Just Oliveras, per demanar que el Govern espanyol compleixi el seu compromís, adoptat l’estiu de 2015, d’acollir un mínim de 17.337 persones refugiades procedents del conflicte sirià, de les que només ha acollit un 15%.

Concentració per les persones refugiades, 29 de gener de 2017. Foto: Daniel Grande

També es denuncia el vergonyós acord de la UE amb Turquia, que no és més que una manera de desentendre’s del principal problema social i humanitari dels nostres dies. Quan s’escau, es demanen actes de justícia elemental, com ara l’alliberament del vaixell i tripulants de Proactiva Open Arms, que l’únic que fan és salvar vides.

Aquestes concentracions es fan des del març de 2016, i ja van gairebé 30. Són convocades per la coordinadora d’entitats Espai de Ciutadania, i compta amb la col·laboració de l’Escola de Música i Centre de les Arts, que aporta intervencions musicals.

No som mai la multitud que hauríem de ser, però, tossuts i tossudes, insistim, no ens oblidem. Encara que no es parli ja gairebé mai dels milions de persones que malviuen i moren als camps de refugiats, encara que hi hagi una opacitat conscient en relació al que està passant als camps turcs…

I per què una coordinadora d’entitats de l’Hospitalet organitza aquesta acció mensual per uns temes que no són de la ciutat? Que no tenim problemes «aquí» com per haver-nos de preocupar del que està passant «a fora»?

En primer lloc, haig de dir que les persones que promouen i assisteixen a aquestes mobilitzacions solen ser les mateixes que promouen i assisteixen a les mobilitzacions en defensa dels drets “d’aquí”: pensions, ensenyament i assistència sanitària públics, etc… Per contra, les persones que argumenten que no s’ha d’ajudar als «de fora» perquè aquí tenim problemes, no les veig en les lluites per solucionar els problemes d’aquí.

Però el problema de fons és que no es pot diferenciar què és «aquí» i què és «fora». El conjunt de la població ja percep amb claredat que els problemes i conflictes són majoritàriament mundials, o com se sol dir, globals. Davant d’aquesta situació tenim dues opcions. La primera és agafar-nos amb desesperació a allò que ens sembla més segur o que ens assegura alguns avantatges, encara que es retallin: la nacionalitat espanyola i la pertinença a la Unió Europea. El que s’ha de fer, segons aquesta visió, és reforçar l'»aquí», amb fronteres cada vegada més inexpugnables i lleis cada vegada més excloents. És l’elecció explícita de qui ha votat a Trump, Le Pen, Salvini, Orbán, etc.

La segona opció és entomar el problema dels refugiats com un problema propi. La defensa dels drets humans no té fronteres i sempre és una qüestió d'»aquí», perquè l’avenç o el retrocés dels drets humans té vasos comunicants a tot arreu del món. El que passa a un racó d’Àsia ens afectarà inexorablement i si permetem vulneracions de drets humans tard o d’hora els nostres es veuran atacats. Hem de tenir clar que pressionar per la solució del problema és també una acció d’egoisme.

Posaré només un exemple. Als anys 90’s va haver una gran mobilització a favor de la condonació del deute extern que tenien els països del Tercer Món, sobretot d’Amèrica Llatina. A l’Hospitalet vam fer una gran campanya, però globalment no vam ser prou gent i no es va guanyar aquella lluita. Creieu que ara patiríem tant alguns països d’Europa, inclòs el nostre, amb el deute que tenim si fa 20 anys s’haguessin imposat unes altres regles del joc financer?

Finalment, també vull apel·lar a la moral més bàsica, al sentiment humanitari que ens hauria de moure a impedir la mort d’uns altres éssers humans. En cada concentració llegim un poema, Podries, de Joana Raspall, que diu: «Si haguessis nascut en una altra terra (…)/ T’hauries criat d’una altra manera / més bona, potser; potser més dolenta. / Tindries més sort o potser més pega (…) /  Podries menjar coses llamineres / o només crostons eixuts de pa negre (…) / Per tot això pensa / que importa tenir LES MANS BENS OBERTES / i ajudar qui ve fugint de la guerra, / fugint del dolor i de la pobresa. / Si tu fossis nat a la seva terra, / la tristesa d’ell podria ser teva.»

Us hi esperem el proper últim dilluns del mes, ens juguem molt!

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here